Hola Amics
L’Helen Flix escriu que “em va embarcar” en el projecte d’aquest llibre; té raó, no m’haig d’amagar que per mi mateix no se’m hauria ocorregut escriure un llibre com aquest, i tot sol, no ho hauria pogut fer ni volent. Com és conegut, jo he escrit treballs d’història de l’art que he publicat en obres col·lectives o en algun llibre individual, però sempre ha estat una tasca d’assaig científic de tipus disciplinar. Literatura, en el sentit més acceptat del mot, no n’havia fet mai, si exceptuo algunes cabrioles poètiques d’edats infantils i adolescents , que mai han de veure la llum pública.
El cert és que l’experiència de participar en una obra de narrativa m’ha satisfet i divertit; penso que també m’ha enriquit, en el sentit que m’ha ajudat a veure coses que ja coneixia des de punts de vista diferents als que habitualment tenia i m’ha ajudat, també, a plantejar-me i ordenar nous pensaments, nous horitzons i realitats. Tot i que el meu paper al llibre ha estat fonamentalment descriptiu de paisatges i monuments, o molt centrat en els discursos i interpretacions de caire històric i artístic (mai en exclusiva: l’Helen és erudita en moltes dades i esdeveniments de tipus històric), sento que he pogut fer d’historiador de l’art d’una manera diferent: amb una llibertat no exempta de rigor que en una obra d’assaig no pots experimentar plenament. A voltes, la metodologia de caire científic (estats de la qüestió, notes a peu de plana, cites, etc.) entorpeix un llenguatge més espontani i prioritza la certesa empírica, o deduïda de “dades objectives”, per sobre l’espontaneïtat o la creació més viva. Amb “En nombre de Dios” m’he sentit molt solt i lliure; he anat directament a dir el que pensava i em creia; no he inventat res –no ho hem fet ni la Helen ni jo- però hem anat al límit en allò de suggestiu que ens inspiraven els fets, la complexitat de les realitats que hem vist i hem viscut.
Per a mi, l’experiència ha valgut la pena. No sé encara si ja sóc un “literat” o només un passerell circumstancial que s’ha apropat a una nova vivència. El que sí sé, és que m’han quedat ganes de repetir moltes de les coses viscudes i de tornar a deixar solta la ploma. Em sembla que aquí hi ha un cercle viciós que tot just començo a assimilar: per escriure cal tenir coses a dir però, quan has vençut la por o la recança a escriure es possible que t’adonguis que escrivint et va sortint, com un flux que s’esmuny progressivament, tot allò que feia temps volies dir i que no n’eres del tot conscient.
Gràcies, Helen, per “embarcar-me” en aquesta empresa literària; per la teva generositat de compartir un projecte que era teu i ara és nostre. Crec que junts hem comprovat com en els temes del saber i de la creació, potser com en altres importants de la vida, el fet de compartir un projecte és molt enriquidor per als protagonistes i també, molt fructífer en els resultats: s’arriba més lluny. Espero que així ho descobriu els lectors i, a poder ser ho gaudiu.
El cert és que l’experiència de participar en una obra de narrativa m’ha satisfet i divertit; penso que també m’ha enriquit, en el sentit que m’ha ajudat a veure coses que ja coneixia des de punts de vista diferents als que habitualment tenia i m’ha ajudat, també, a plantejar-me i ordenar nous pensaments, nous horitzons i realitats. Tot i que el meu paper al llibre ha estat fonamentalment descriptiu de paisatges i monuments, o molt centrat en els discursos i interpretacions de caire històric i artístic (mai en exclusiva: l’Helen és erudita en moltes dades i esdeveniments de tipus històric), sento que he pogut fer d’historiador de l’art d’una manera diferent: amb una llibertat no exempta de rigor que en una obra d’assaig no pots experimentar plenament. A voltes, la metodologia de caire científic (estats de la qüestió, notes a peu de plana, cites, etc.) entorpeix un llenguatge més espontani i prioritza la certesa empírica, o deduïda de “dades objectives”, per sobre l’espontaneïtat o la creació més viva. Amb “En nombre de Dios” m’he sentit molt solt i lliure; he anat directament a dir el que pensava i em creia; no he inventat res –no ho hem fet ni la Helen ni jo- però hem anat al límit en allò de suggestiu que ens inspiraven els fets, la complexitat de les realitats que hem vist i hem viscut.
Per a mi, l’experiència ha valgut la pena. No sé encara si ja sóc un “literat” o només un passerell circumstancial que s’ha apropat a una nova vivència. El que sí sé, és que m’han quedat ganes de repetir moltes de les coses viscudes i de tornar a deixar solta la ploma. Em sembla que aquí hi ha un cercle viciós que tot just començo a assimilar: per escriure cal tenir coses a dir però, quan has vençut la por o la recança a escriure es possible que t’adonguis que escrivint et va sortint, com un flux que s’esmuny progressivament, tot allò que feia temps volies dir i que no n’eres del tot conscient.
Gràcies, Helen, per “embarcar-me” en aquesta empresa literària; per la teva generositat de compartir un projecte que era teu i ara és nostre. Crec que junts hem comprovat com en els temes del saber i de la creació, potser com en altres importants de la vida, el fet de compartir un projecte és molt enriquidor per als protagonistes i també, molt fructífer en els resultats: s’arriba més lluny. Espero que així ho descobriu els lectors i, a poder ser ho gaudiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario